Abans de procedir a enganxar la carta que ha escrit en Tomàs volem demanar disculpes a tots els tarats que seguiu aquesta web i a en Tomàs. Publiquem aquesta carta tan tard perquè la vam extreviar en el correu brossa.

Per la gent que no ho recordi, en Tomàs és un jove de la, molt patriòtica, comarca del berguedà que va iniciar una vaga de fam per denúnciar totes les desgràcies que comportaria als fills de les classes populars el pla de Bolonya. Un any després, potser alguns han oblidat l'acte heroic d'en Tomàs. El que és segur és que moltes families, a dia d'avui, li donarien la raó. BOLONYA ÉS CLASSISME.

Sense més taladrus procedim a enganxar la carta escrita per en Tomàs Sayes:

Fa un any, per aquestes dates, emprenia una de les accions més rellevants
per a la meva vida.  Fa un any iniciava una vaga de fam contra la
privatització, mercantilització i degradació de la universitat pública.  A
banda, també, per demanar la retirada de les sancions a 27 companyes
expedientades per lluitar per la mateixa causa.

Després de 31 dies, vaig ingressar a l'hospital i allà decidírem finalitzar
la vaga per la inutilitat, per paradoxal que sembli, de demanar diàleg i
participació en aquesta democràcia.  I és que el més greu de la vaga de fam
no era el fet sinó els motius, no demanàvem la derogació de la LOU i dels
Reial Decrets encarregats d'aplicar Bolonya, ni tan sols la dimissió de
ningú, no demanàvem la lluna; simplement demanàvem diàleg i la possibilitat
de seure totes i parlar de quina universitat volem.  A aquest sistema
l'aterroritza el diàleg i, encara més, si es tracta del diàleg amb subjectes
crítics.  Així doncs, la resposta va ser el silenci, la sordesa
institucional i la política de fets consumats.

Avui, la situació encara és més greu que l'any passat però ens han
adoctrinat massa bé, ens han ensinistrat per no protestar, per restar
immòbils malgrat considerem que estem davant d'una injustícia.  Avui es fan
evidents les primeres conseqüències de Bolonya, les que tenen a veure amb la
qualitat formativa i l'accés i seguiment d'estudis universitaris.  Però
Bolonya no acaba aquí, perquè Bolonya també té un projecte pel que fa al
finançament, a la direcció de les universitats, a l'estructura d'aquestes,
al Personal d'Administració i Serveis (PAS), al Personal Docent Investigador
(PDI), als Professors en general, a la participació i representació
estudiantil, entre d'altres moltes coses.

Els efectes són palpables: estudiants atrafegats, estressats, amb crisis
d'ansietat, depressions i de més, per no poder assumir un ritme de feina
desmesurat, feina, per altra banda, de continguts frugals i superficials,
per saber treballar en grup, fer exposicions, treballs i PowerPoints, no pas
per tractar coneixements profunds sobre la carrera a la que s'han
matriculat; dimissions de membres d'equips de govern i deganats per manca de
democràcia i diàleg institucional; mobilitzacions de membres del PAS en
contra de les reduccions de plantilla a causa de l'externalització de
serveis...

No tinc cap dubte que el temps ens donarà la raó -de fet, ja ens l'està
donant- i que en poc temps tothom, fins i tot aquells que avui ho defensen,
criticarà el sistema universitari com ho fan actualment amb l'ESO.  El
problema és que llavors, ja haurem destruït el present de les noves
generacions que vulguin accedir a la universitat, que vulguin obtenir
coneixements profunds o que vulguin esdevenir persones crítiques.  Hem
condemnat el futur de les properes generacions i malgrat tot, restem
satisfets.

L'individualisme al que ens ha condemnat aquest sistema no només no ens
permet mirar més enllà del nostre melic sinó que a més ens ha manllevat la
capacitat d'actuar col·lectivament.  Ens ha pres un dels valors més preuats
dels ésser racionals, la solidaritat més enllà de La Marató de TV3 i
d'Haití.  La solidaritat amb el veí, amb els treballadors aturats o
acomiadats, amb les famílies nouvingudes, amb els estudiants amb poc poder
adquisitiu, amb els sense sostre...  I un llarg etcètera, La Marató i Haití
serveixen per netejar consciències perquè, malgrat tot, tenim la necessitat
de sentir-nos solidaris, podríem dir que és la vàlvula d'escapament d'aquest
sistema.

Ens han ensenyat, des de sempre, que ens hem de preocupem de nosaltres, qui
es preocupa dels altres és titllat d'estúpid, d'algú a qui han pres el pèl.
Aquest fet provoca avui que no siguem capaces de compartir els nostres
problemes, que assumim els problemes col·lectius com a incompetència
individual.  Així, aquelles persones aturades, aquells estudiants que no
poden accedir o seguir els estudis universitaris ho assumeixen com un fracàs
personal i no un problema col·lectiu envers al sistema econòmic o educatiu
respectivament.

I ara, hem venut les nostres universitats, els espais històricament
potenciadors del sorgiment de persones crítiques, a aquesta gent, que no
entén de papers socials, ni d'utilitat per la societat, ni de justícia
social; que es regeixen per criteris mercantils i amb l'objectiu de generar
individus alienats de qualsevol dret i pertinença col·lectiva, amb
coneixements generalistes, i el seu conseqüent sou brossa, i amb habilitats
i aptituds més que suficients per obeir i encaixar en qualsevol lloc de
treball.

No tot està perdut, evidentment, nosaltres sempre tenim la darrera paraula,
ells no poden fer res sense el nostre consentiment, només cal que siguem
conscient d'això, que siguem conscients que cadascú de nosaltres forma part
d'aquesta societat i que més enllà dels nostres interessos n'existeixen uns
de col·lectius que cal preservar per tal de que les generacions futures no
es trobin un present desolador.  No ens podem permetre el luxe de perdre tot
allò pel que tanta gent hi ha donat la vida i si cal tornar a posar sobre la
taula una vaga de fam per tornar a denunciar aquestes injustícies jo no
dubtaré a sumar-m'hi.